CAPÍTOL DOS

- He pensat que la Caixa de Pandora estarà molt segura si la transformo en un objecte sense cap valor, què us sembla? – va dir Erasmus, el més vell de tots.
- No és mala idea, ja ha pensat en quin objecte el convertirà? – va demanar Horaci.
- Crec que el més adient és que de moment sigui una caixeta de música.
En aquell moment va arribar la furgoneta, era una mica vella, i quan va frenar davant els tres homes xerricava molt. Hi van entrar amb aire apressat i Erasmus esguardava tots els arbres per assegurar-se que no els seguien.
Horaci va seure al davant i va mirar la noia que conduïa la furgoneta; era maquíssima, tenia uns ulls massa grans per aquella cara tan fina, eren d’un color com de mel, Tenia el cabell pèl-roig molt fosc i tota ella era menuda. Artemis va passar darrera la noia i Erasmus va seure al seu costat.
El cotxe va arrancar, anava molt de pressa i semblava que haguessin de xocar amb els arbres del sender, però en un moment van entrar dins el poble i després de recórrer uns quants carrers van arribar a una caseta blanca molt bonica que no lligava gens amb aquell cotxe tan tronat.
Aileen va obrir la porta del garatge amb el comandament. Va entra-hi i tots van baixar del cotxe. La porta que comunicava amb la casa estava entreoberta; se sentia una remor i hi entrava l’olor del cafè acabat de fer.
Artemis va obrir la porta, que comunicava amb unes escales de fusta de caoba que portaven a la sala d’estar de la casa. Va pujar les escales corrents i va tancar-se a l’habitació, perquè ara que ja estava sol volia plorar la mort del seu pare.
Feia 16 anys que havia nascut, i 16 anys que el seu millor amic havia estat el seu pare. La seva mare havia mort en el part, i sempre havia estat el seu pare qui se n’havia cuidat de la seva educació. El seu pare havia estat l’única persona en qui havia confiat completament, sempre havien lluitat junts contra els titans. Ell era qui li havia ensenyat a fer servir l’arc i les fletxes, els coneixements astronòmics, l’art de la lluita. També l’havia ensenyat a enfrontar els problemes, a riure, a tenir cura dels altres. El seu pare li havia ensenyat tot...
I ara ja no tenia res...

CAPÍTOL U

Encara faltaven dues hores per l’alba, però en aquell bosc ple de senderols i quasi cap clariana, encara era completament fosc, perquè els fajos n’impedien l’entrada de la llum, tan alts i revestits de fulles com eren.
Se sentia el soroll de peülles en trinxar els branquillons caiguts, però ells no podien parar, encara no, però ja estaven molt cansats. Havien arriscat molt per aconseguir recuperar la Caixa de Pandora, havien perdut un membre del grup i ara anaven altre cop cap al seu refugi en un poble ple d’humans ignorats.
El que ells no sabien, però, era que no estaven sols en aquell bosc, un monstruós grup de feres els vigilaven de prop...

* * * *

Quan ja arribaven al límit de la fageda i un sol rosat treia el nas rere les muntanyes van començar a trotar per prendre un respir i observar el sender que tenien al davant. Ells eren tres centaures: el més vell era totalment negre, amb una barba recollida en un estrany nus per no trepitjar-se-la, el segon, era un home amb els cabells que li arribaven fins a mitja esquena i tenia uns ulls penetrants que feien por, o potser era aquella cicatriu que anava des de l’ull dret fins el pòmul esquerra; el seu cos era de tonalitats marronoses que el feien quasi invisible al mig del bosc amb aquella llum matinal. I el tercer, el més jove, era potser el més bonic de tots, tot ell era d’un color gris perla, la llum del sol n’arrencava reflexos, i tenia uns ulls tan grisos, com un cel ennuvolat un dia d’hivern, uns ulls que transmetien tant i a la vegada eren tan ingenus, uns ulls poderosos.
Tots tres portaven un buirac ple de fletxes i un arc grandiós fet amb fusta de faig i decorat amb runes. La Caixa de Pandora la portava el centaure marró dins duna maleta de fusta penjada a l’esquena.
El més vell de tots tres va agafar una fletxa del seu buirac i la va posar a l’arc, el va tensar i de sobte la fletxa va sortir disparada perdent-se en l’horitzó. Es va girar cap als seus acompanyants i va dir:
-En poca estona ens vindran a recollir amb la furgoneta. Ah, i... Artemis, esperem molt de tu, avui ho has donat tot per rescatar la Caixa de Pandora, se’t recompensarà pel teu valor. Estic realment orgullós, i el teu pare també ho estaria... i ho sento molt per ell, és una gran pèrdua per nosaltres.
-Gràcies mestre, faig el que puc per servir-vos, i juro que venjaré la mort del meu pare. Ell avui no havia de morir assassinat per aquells monstres... – ho va dir amb llàgrimes als ulls i a penes sense poder parlar. Però abans que pogués continuar Horaci el va fer callar amb una de les seves mirades severes.
En aquell moment van arribar al sender, i es van aturar per fer la transformació: la cua de cavall i les potes de darrere es van anar empetitint i les potes davanteres van anar agafant forma humana. Els buiracs i la Caixa de Pandora no havien desaparegut.
Tots tres, ara homes, anaven vestits només amb els pantalons, sense sabates i deixant al descobert els musculosos pits.
Van esperar asseguts a terra.