Welcome to my blog :)

rss

domingo, 13 de junio de 2010

CAPÍTOL U


Encara faltaven dues hores per l’alba, però en aquell bosc ple de senderols i quasi cap clariana, encara era completament fosc, perquè els fajos n’impedien l’entrada de la llum, tan alts i revestits de fulles com eren.
Se sentia el soroll de peülles en trinxar els branquillons caiguts, però ells no podien parar, encara no, però ja estaven molt cansats. Havien arriscat molt per aconseguir recuperar la Caixa de Pandora, havien perdut un membre del grup i ara anaven altre cop cap al seu refugi en un poble ple d’humans ignorats.
El que ells no sabien, però, era que no estaven sols en aquell bosc, un monstruós grup de feres els vigilaven de prop...

* * * *

Quan ja arribaven al límit de la fageda i un sol rosat treia el nas rere les muntanyes van començar a trotar per prendre un respir i observar el sender que tenien al davant. Ells eren tres centaures: el més vell era totalment negre, amb una barba recollida en un estrany nus per no trepitjar-se-la, el segon, era un home amb els cabells que li arribaven fins a mitja esquena i tenia uns ulls penetrants que feien por, o potser era aquella cicatriu que anava des de l’ull dret fins el pòmul esquerra; el seu cos era de tonalitats marronoses que el feien quasi invisible al mig del bosc amb aquella llum matinal. I el tercer, el més jove, era potser el més bonic de tots, tot ell era d’un color gris perla, la llum del sol n’arrencava reflexos, i tenia uns ulls tan grisos, com un cel ennuvolat un dia d’hivern, uns ulls que transmetien tant i a la vegada eren tan ingenus, uns ulls poderosos.
Tots tres portaven un buirac ple de fletxes i un arc grandiós fet amb fusta de faig i decorat amb runes. La Caixa de Pandora la portava el centaure marró dins duna maleta de fusta penjada a l’esquena.
El més vell de tots tres va agafar una fletxa del seu buirac i la va posar a l’arc, el va tensar i de sobte la fletxa va sortir disparada perdent-se en l’horitzó. Es va girar cap als seus acompanyants i va dir:
-En poca estona ens vindran a recollir amb la furgoneta. Ah, i... Artemis, esperem molt de tu, avui ho has donat tot per rescatar la Caixa de Pandora, se’t recompensarà pel teu valor. Estic realment orgullós, i el teu pare també ho estaria... i ho sento molt per ell, és una gran pèrdua per nosaltres.
-Gràcies mestre, faig el que puc per servir-vos, i juro que venjaré la mort del meu pare. Ell avui no havia de morir assassinat per aquells monstres... – ho va dir amb llàgrimes als ulls i a penes sense poder parlar. Però abans que pogués continuar Horaci el va fer callar amb una de les seves mirades severes.
En aquell moment van arribar al sender, i es van aturar per fer la transformació: la cua de cavall i les potes de darrere es van anar empetitint i les potes davanteres van anar agafant forma humana. Els buiracs i la Caixa de Pandora no havien desaparegut.
Tots tres, ara homes, anaven vestits només amb els pantalons, sense sabates i deixant al descobert els musculosos pits.
Van esperar asseguts a terra.

4 comentarios:

littleredbeanie dijo...

es pot posar en ordre :) si no ho trobes ja t'ho ensenyaré.

littleredbeanie dijo...

i està molt bé, només hauries de repassar el primer tros que hi ha algun error perquè hi ha una cosa que no te sentit que se't deu haver passat per alt :P

i recorda... no sempre es comença escrivint el principi d'una història, això també podria ser el capítol 13 sense que te n'haguessis adonat ;)
tsm!

BbaaRbarAa ArRggEmmii dijo...

dons ja m'ho ensenyaras... jajajaj
i, és que això en principi, quan ho vaig escriure, no era el principi.. era un tros inventat.. però em va agradar i mira...

littleredbeanie dijo...

jeje.. (L

Publicar un comentario